L'àtic

Cada tarda, em regala un raig de sol intens, del color vermellós que ens anuncia el final del dia. Entre els núvols gruixuts i de textura semblant a la del cotó, apareix com si d’un ritual mil·lenari es tractés i m’acompanya durant uns minuts. Sembla com si, en algun moment, m’hagués promés aquests instants, per no deixar-me sola, per fer-me sentir en companyia. Des de la finestra de l’àtic, corroboro diàriament la promesa que segueixen també els grups d’ànecs quan es creuen entre el majestuós raig de llum i la meva mirada i es dirigeixen cap a indrets més templats. Tot i la curiositat immensa que em crea el vol d’aquests animals, no puc deixar de mirar el color i la llum efímera i renuncio a mirar la direcció que prenen.

Sempre, sense falta, entre el final del dia i el començament de la nit s’exhibeix magistralment i em recorda que hi és. Avui, però, amb els flocs de neu que lluiten per la seva persistència.